Ahir, 10 d’octubre vaig estar amuntegat amb milers de persones a l’Avinguda Lluis Companys. Es va viure una emoció molt continguda des de l’inici , i quan finalment ens abraçavem ens van dir que no. Discurs magnífic, però en pocs segons tot es va desfer. El desànim de la gent era evident. Allà, a peu dret, ens vam sentir estafats.
Diàleg sí, sempre, ens cal. Però no calia ser valent, definir-nos com el que som i afrontar aquest diàleg com un interlocutor reconegut? No ens hem quedat on erem?
Poc importa el que pensi jo, però no ens estem jugant molt, arriscant-nos a trencar la comunió que hem viscut aquests anys?. Aquest vídeo és en blanc. Tot anat a buscar el tren per tornar a casa vaig fer una cosa que no havia fet en tots els anys que porto filmant: vaig esborrar les imatges abans de visionar res. Havia de fer alguna cosa per mostrar l’estat d’ànim de la gent que m’envoltava. una sensació de buit, de tristor. No cal que el visioneu, és blanc i buit, dura 17,14 segons, ni que sigui per fer saber que no oblidem.
Què m’he perdut?