L’1 d’octubre ha sigut el dia de la vergonya i de la determinació. Tensió i emoció s’han barrejat amb el sentiment de sentir que formem part d’una comunitat amb una gran dignitat. Tal com estan els ànims, ara la gent ja no admetrà endarreriments, diàleg buits amb interlocutors sense disposició al diàleg, mediadors incapaços, que no entenen quin és el problema…

Després dels greus fets de l’1-O, de la malícia, de la perversió i de la vergonya de sentir-se humà, què hem d’esperar d’Europa? Europa ja no interessa a la gent. Bé, és greu dir-ho així, potser és massa reactiu als fets, però ho sento i ho rebo de l’entorn. I el govern espanyol mai més serà un interlocutor, no parlem el mateix idioma ni hi ha capacitat d’entendre’ns, s’ha acabat.

Una altra cosa és parlar de representativitat. No podem esperar que ningú ho valori com nosaltres. Nosaltres sabem que som 2 milions i segurament més. Llavors hi ha catalans convençuts del “No”; altres “catalans” entre comentes, reactius a tot el que és català i que ho esbombarien tot; i altres -molts- indiferents, que no participen en res, tant blancs com negres. Crec que, sense ser exagerat, comptem amb prou força moral per anar endavant amb la nostra idea de poble.

Conclusió: estem sols. A diferència del 1936, la societat s’ha cohesionat, s’ha unit quan a comunitat amb anhels comuns. Aixó explica la manca de violència, aquesta contenció que quasi és irracional. Crec que només tenim un camí, i estem demostrant que com a grup estem donant una lliçó de maneres de fer, d’organitzar-se i de crèixer. Fem doncs el nostre camí.