Project Description

Aquest treball va iniciar-se des del desig d’intentar recollir unes imatges que expressessin la identitat i les peculiaritats del massís de les Gavarres. Una visió fugaç d’aquest espai, ens dibuixa una línia de cel amb petites ondulacions, un terreny pedregós i aspre. Però endinsant-nos sota l’escorça del terreny, descobrim un paratge amb molta diversitat.

El paisatge sempre sorprèn, i aquest ha sigut el valor que ha donar sentit a l’enfocament d’aquest film. Com un caçador, sortir a captar els instants que la sort em faci sentir que em trobo a l’indret adequat i al moment més oportú. Confiar en la fortuna de l’atzar.

Passar per un indret que hi has passat centenars de vegades, i tenir la sensació de ser en un lloc desconegut, de mirar-lo per primera vegada. La llum mai és la mateixa; l’estació de l’any canvia; el dia i el temps aporten detalls nous; la complexitat de la natura fa que no la puguis abastar -mai. Un paisatge dinàmic. Es transforma. El veus, l’experimentes, i deixa d’existir per donar pas a noves formes i colors. Per qui vulgui experimentar, sense pressa, el retrobament amb la natura.

La recerca del paisatge ens porta a trobar-nos amb indrets antigament humanitzats i que ara estan patint la integració, de nou, a la natura. Un nou ordre, que troben l’inici en l’abandó i l’oblit, i que inevitablement porta als murs que s’engrunen, a les heures que s’enfilen a les pedres, a crear un nou paisatge que ha nascut, però, del modelat de la mà de l’home. Un paisatge que mostra ser l’herència del vent, de l’aigua, del foc … dels treballs de l’home al bosc i al camp, del bestiar pasturant. El mateix vent porta ecos del passat, de les activitats que han cisellat el massís, que són l’origen del paisatge d’avui: bell, digne, trist, abandonat, oblidat… decadent. Evocador.

La visió del paisatge actual no pot defugir els orígens: n’està instrínsecament lligat. Per aquest motiu, en aquest treball el so adquireix un pes específic, ja que no correspon a la vivència actual, sinó al record que aquesta origina del passat. I es bo sentir aquest so, perquè som conscients de la història del nostre pas. Així, en aquest treball avancen paral·lelament la imatge del paisatge actual amb el so de la vida dels nostres avis. I mentre veiem el paisatge hereu d’aquest passat intens, sentirem els traginers amb un tamborell, la defensa d’un castell atacat per desconeguts, els carboners, els rajolers, els pastors, els peladors de suro; alguns d’aquells que van viure a les Gavarres al llarg d’una vida de dependència, de convivència, d’essència amb l’entorn; tots aquell que es va confondre la seva pell amb la pols del massís, aquells que també van format part d’un paisatge avui desaparegut.

[accordian]
[toggle title=”Plafó 1: presentació”]
1_A_terra_blanca

Són aquelles coses que no veiem perquè ja fa temps que hi són o perquè ja fa temps que sabem, aquelles coses que ens semblen insignificants de tan corrents o de tan imperceptibles com són, aquelles coses que no valorem perquè sempre les hem vist igual, les que a la llarga acaben deixant més petja.”
Xavier Cortadellas: La terra blanca

 

 

 

 

 

1_B_textEl paisatge de les Gavarres, l’herència del vent; ressò del passat.
Avui: bell, digne, trist, abandonat, decadent. Evocador.
Murs solitaris que s’engrunen. La natura els (re)integra en un nou ordre.
Paisatge de tots aquells que van fondre la seva pell amb la pols del massís, avui desaparegut.

Línia de cel amb petites ondulacions. Terreny pedregós i aspre.
Sota l’escorça, s’amaga una gran diversitat. Inabastable. Paisatge dinàmic. Es transforma. Deixa d’existir per donar pas a noves configuracions.

Sortir a captar els instants, a caçar-los.
Confiar que l’atzar em faci sentir al lloc i al moment oportú.

 

 

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 2: prehistòria”]

2_prehistoriaESCOLTO:
Amb unes eines rústegues a les mans, espera que els primers raigs de sol arribin al punt més elevat.
Duu a terme el ritual desconegut, hàbilment.
Els petits solcs gravats a la roca s’omplen; els reguerons deixen fluir el líquid espès que taca el sòl.

El camí s’enfila fins a una construcció rocosa indubtable. Una gran llosa es suspèn en l’aire, recolzada sobre pedres alçades, gairebé murs. En una, un graffiti vermell. Aparentment em sembla insòlit, però observant-lo millor em trasllada lluny, quan algú s’hi va aixoplugar per por.

 

 

 

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 3: castells”]

3_castellESCOLTO:
Els nens ploren amagats dins l’estança. .. Un soldat baixa de la torre i crida als altres… Es situen al llarg del mur, amb prou visibilitat.
Un parell de joves arrepleguen còdols en un racó del pati.
Es senten crits a fora.
Comencen a llençar pedres. Algunes cauen al terra, altres al fossat.
Les fones comencen a funcionar.

Fa pocs anys caminàvem per sobre les rabasses que cobrien les quatre pedres visibles de les runes. Ara el castell es pot percebre. Puc imaginar-me la gent caminant pel pati, els soldats fent el torn darrere els murs … enfilats a la torre que es dibuixa. Una pedra d’un mur, un bloc escairat d’un portal; la imaginació em trasllada a la persona que el va picar, a l’obrer que va posar-la a lloc amb un toc d’argamassa. Un altre espai abandonat amb les vivències retingudes entre els murs derruïts.

 

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 4: l’aigua”]

4_aigua_moliESCOLTO:
Una ase renilla. Diversos sacs de gra es buiden al molí.
El moliner mou la fusta que clou l’entrada de l’aigua.
Surt impetuosa.
Una gran mola frega els grans i la pedra.
Un home increpa l’ase, que ja avança camí amunt.
L’aigua ara ja només és un murmuri de gotes que regalimen.

La negror a l’horitzó anuncia la tempesta. L’espero pacient. Escolto els trons somorts. Quan arriba la pluja, cau tanta aigua que amb prou feines veig res. La riera ja és riu, es desborda de seguida. L’aigua perd brillantor, és grisa i es mou amb força i amb un so eixordador. La tempesta passa. La pluja minva fins a ser imperceptible. El riu continua crescut, però va perdent velocitat. El cabal baixa tenyit de marró, la terra del massís s’escola en el temps.

 

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 5: el foc”]

5_foc_fornESCOLTO:
El foc encès.
Llencen les feixines de bruc dins del forn per mantenir l’escalfor.
El forn fumeja uns dies.
Tot retirant la cuita, les dones parlen del temps,.
Els cairons dringuen en fregar-se, quan les dones els agafen i els dipositen al cobert de l’obra cuita.

Arreu del massís hi ha construccions de pedra, de feixes. I ara el temps, l’aigua i el vent les tornen a fer seves. Cada mur preserva la dignitat de l’esforç que ha calgut per construir-lo. Parets massisses, que han aguantat l’escalfor de multitud de cuites; que han contingut terres, aigües … Aturar-se a mirar, a intentar captar els detalls, fa que cada fragment de mur es converteixi en un paisatge insondable. Qui vegi en aquests murs només una pedra sobre una altra, li passa el que Harvey Keitel li diu a William Hurt a “Smoke”, en mostrar-li el seu àlbum de fotos aparentment repetides: “You’ll never get it if you don’t slow”

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 6: el mas”]

6_masESCOLTO:
“Jaume Baulida, agricultor del terme de Sant Cebrià de Lledó, arrenda el Mas Baulida a Isidre Bou, agricultor del terme de Sant Cebrià de Lledó.
Pacto que lo dit Isidro Bou, junt ab Sa família, hage de estar y habitar en la Casa de dit mas Baulida y en ella fer foch llum y Continua residencia.
Que lo dit Isidro Bou hage de pagar a dit Baulida de tot gra de Aresta ço es del gra que Se Cullira en los Conreus, de Set quarteras dos quarteras y del gra ques Cullirà en Las Artigas de deu quarteras dos quarteras y del ques Cullirà en Las Modegueras de vuyt ….

Ara només és una ruïna que entristeix, Can Baulida. Hi trobo un estadant inesperat. Primer esquerp, però aviat em deixa moure pel seu territori. Fora de lloc, acumulats arreu, objectes. M’ensenya on té l’habitació, un dels pocs espais de la casa encara coberts. Em descobreix una antiga bassa i el pou immens. Nostàlgia, no només en veure la casa enrunada, sinó en ser testimoni de la peculiar decadència que viu.

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 7: el bosc”]

7_carboneraESCOLTO:
Cops de destral al bosc.
Una alzina cedeix. El pes de l’arbre trenca el tronc, les branques xiulen al vent i l’estrèpit de l’impacte fulmina el silenci.
Torna la calma, només els cops rítmics de les destrals.
Una siringa canta una melodia simple.
Passes cansades damunt la fullaraca.

Veig una ombra davant meu, volant sota les capçades de les acàcies. Llavors sento un crit, sembla una cria des del niu. Només veig capçades que es mouen al vent. De cop apareix un rapinyaire que vola davant meu i s’allunya sobre el camí. Puc admirar -encara que sigui breument- el seu vol majestuós. Continuo. I al cap de poc, veig al terra l’ombra de l’au ve cap a mi, em passa per damunt i desapareix. Miro enlaire. No el veig. No el veuré més.

 

 

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 8: les pastures”]

8_pasturesESCOLTO:
Cops de destral al bosc.
La llet flueix blanca, l’olor és intensa.
Ja clareja. L’home surt amb el gos i les ovelles, no tornarà fins al vespre.
Marxen, al pas de les ovelles. Aniran a poc a poc pasturant l’herba i els brots de les alzines a l’abast.
El pastor seu amb el company fidel a la vora.
Un tall de pa i formatge, amb gust de vent i de fred.

La carretera és plena “d’olivetes”. Seguint la traça, no trigo gaire a trobar el ramat. Sembla que el pastor no hi és. Jo vaig filmant, intentant anticipar-me als xais, que tot i anar a poc a poc, tenen clar el destí. El seu ritme és constant. He de moure’m, però no ho faig amb prou agilitat. Finalment veig el pastor que riu, testimoni dels meus intents. Al cap de poca estona arribem a un prat. Els xais es dispersen, sembla que tot s’atura. No hi ha cap pressa.

 

[/toggle][/accordian]

[accordian]
[toggle title=”Plafó 9: el suro”]

9_suroESCOLTO:
Esmola la destral.
Amb la mà frega l’escorça d’un suro, es mira la planta.
Comença a coronar el tronc.
El suro es desenganxa. Amb el mànec treu la pana sencera.
Un tro.
Murmuris. Recullen les eines.

En Ramon m’explica el malviure d’explotar les suredes. Els pelegrins porten massa feina. I el corc!, tot és morralla. Treballa dur. Els braços sovint es confonen amb els troncs del arbres. Li parlo de la destral. Em mira irònic. Un pelador no deixa mai la seva destral. La destral es clava al suro; l’escorça es queixa en dislocar-la després de marcar; es separa -so buit i sec- la panna del tonc, amb l’ajut del mànec de la destral. Una música que aixeca l’ànim dels peladors. I dels que podem ser-ne còmplices.

 

[/toggle][/accordian]
[accordian]
[toggle title=”Plafó 10: crèdits”]

10_credits

 

 

 

 

 

 

 

 

[/toggle][/accordian]